ELS DE 4art DE PRIMÀRIA.. UNA CLASSE MOLT AERÒBICA!!!

SETMANA DE LA CIÈNCIA A 4art DE PRIMÀRIA: REACCIONA, TENIM QUÍMICA!!!!!

SETMANA DE LA CIÈNCIA A 6è DE PRIMÀRIA: ESPURNES!!!!!!!

P-5 I 1er DE PRIMÀRIA COMPARTEIXEN CONEIXEMENTS!!!

La setmana passada, els alumnes de 1r de primària van visitar als nens i nenes de P5 per ensenyar-los el seu treball de llengua castellana sobre les endevinalles. Va ser molt enriquidor i fins i tot els hi van regalar el llibre d'endevinalles que han elaborat entre tots. Ara els dinosaures tenen la "misió" de llegir i resoldre les diferents i divertides endevinalles d'aquest llibre tant especial per a tots i totes!

LA NOSTRA PROFESSORA MONTSE PALET GUANYADORA DEL CONCURS DE NARRATIVA BREU VÍCTOR MORA

Ens fa moltíssima il.lusió donar aquesta notícia al blog!! 

La nostra estimada professora d'alemany, la Montse Palet, ha aprofitat de manera excel.lent el temps guanyat gràcies a la seva jubilació parcial, convertint-se en la flamant guanyadora del XVIII Premi Víctor Mora de narrativa breu que atorga la Fundació Víctor Mora de L'Escala, Girona. Es tracta d'una edició molt especial, no sols perquè és l'any en que el concurs arriba a la seva majoria d'edat, sinó que també coincideix amb la mort del dibuixant Víctor Mora, que va tenir lloc el 17 d'agost passat. 

Però tornant al que ens interessa.....el conte que va presentar Montse Palet, i que es va imposar per davant dels altres 94 relats presentats al concurs, té una important relació amb la nostra escola, ja que la Montse es basa en una experiència personal com va ser l'intercanvi entre alumnes de la nostra escola, amb altres alumnes d'escoles d'Alemania, un projecte en el qual ell hi té un paper fonamental.

El relat, titulat Maletes bessones, que us publiquem al final d'aquesta entrada, ha estat publicat en el llibre  "Maletes bessones... i 12 contes més". 

Sent aquesta la primera experiència literària de Montse Palet, i coneguts els resultats, segur que en aquest blog tindrem l'oportunitat de publicar la notícia de molts altres èxits de la nostra professora. 

Moltes felicitats Montse!!!! 

______________________________________________________

        MALETES BESSONES per Montserrat Palet

Tot va començar a mitjans del mes de maig a la terminal de l’Aeroport del Prat. Havíem de sortir cap a Frankfurt per fer, com cada any, un intercanvi amb joves adolescents. Els estudiants alemanys havien vingut a Barcelona el març i nosaltres ara els tornàvem la visita.

  Eren les deu del matí. Els nois i noies anaven arribant amb els seus acompanyants al lloc on havíem quedat per fer el check-in. Quan ja hi érem tots, vam facturar les maletes i ens vam acomiadar. A la porta d’embarcament vam constatar que l’hora de sortida anunciada no duia retard, tot indicava que arribaríem puntuals a Frankfurt. Un vol plàcid i magnífic, sense turbulències. Tot i així, la meva companya, professora de l’escola i jo, no vam deixar de pensar en el fatídic accident ocorregut als Alps francesos no feia massa temps, on van morir tots els passatgers, entre els quals hi havia un grup d’estudiants que també feia un intercanvi.

  En arribar i baixar les escales, l’equipatge començava a sortir. Encara que jo no viatjo habitualment en avió, sempre m’he preguntat per què a Barcelona les maletes tarden tant ... Ja ens podíem dirigir, doncs, a l’autocar que ens esperava. Vam tardar una mica en trobar-lo, perquè hi havia diverses desviacions a causa d’unes obres. El xofer, amb un rètol a la mà indicant el nom de l’escola, ens va ajudar a organitzar les maletes i, després de donar-nos un parell d’instruccions sobre seguretat, ens vam posar en marxa.

  Anàvem a Mainz, ciutat a la vora del Rhin a uns cinquanta quilòmetres de l’aeroport de Frankfurt. Deixàvem el Land de Hessen i entràvem al Land de Rheinland Pfalz. L’escola es trobava al cor de la ciutat i allà ens esperaven alumnes, pares i professors amb qui teníem una certa relació, gairebé d’amistat. Després de les salutacions, ens vam dirigir a una sala gran on tingué lloc la rebuda oficial. Tots parlàvem i contestàvem a les preguntes habituals sobre com ens havia anat el viatge. Els alumnes alemanys havien preparat amb les seves famílies un generós berenar, per ells poc habitual, ja que a Alemanya no existeix aquest àpat: sucs de fruita, sobretot de poma, infusions i, com a especialitat, pastissos i dolços que tenien un aspecte impressionant, tots fets a casa. També ens van repartir un dossier per a cadascú amb el programa de l’intercanvi, les diferents sortides i la informació bàsica sobre la ciutat i els seus voltants. A poc a poc, es va anar buidant la sala i els nostres alumnes van desaparèixer amb les famílies amfitriones.

  Altres anys, nosaltres residíem a la mateixa escola, en unes petites habitacions a la part de dalt on no hi faltava cap detall, però enguany ens van anunciar que no ens hi podríem allotjar perquè estaven fent millores i ampliacions. Vam quedar confoses i la pregunta que ens fèiem era: on dormiríem, doncs? Van dir-nos que estaríem en un altre lloc, molt proper i còmode. Jo no ho vaig dubtar en cap moment, però sí que el desconcert era evident. Mentrestant, vaig agafar el mòbil instintivament per mirar si tenia algun missatge i vaig veure que hi havia una trucada perduda d’un número desconegut, però no hi vaig donar importància.

  Poca estona més tard, ja estàvem allotjades en una residència situada a uns minuts de l’escola, tot just al costat de la catedral, al bell mig de la ciutat. La meva habitació es trobava al primer pis. Hi havia ascensor i un llarg passadís, moltes portes i un silenci sepulcral. La meva companya, però, restaria, a la segona planta. A l’obrir la cambra, la finestra estava oberta de bat a bat hi havia molta llum. L’única porta existent donava al bany. Un crucifix, que penjava sobre la capçalera del llit, una tauleta de nit, un escriptori i un armari complementaven la resta. 

  Per fi estava instal·lada. Em vaig refrescar mans i cara a la pica del bany, doncs feia força calor per ser el mes de maig. Llavors, vaig agafar la maleta i vaig obrir les cremalleres per treure el que portava. Un cop oberta, em vaig adonar que aquella no era la meva. Els ulls em sortien de les òrbites, estava perplexa. La part externa era idèntica, fins i tot l’etiqueta que penjava de la nansa duia les meves inicials, M.P.C. Llavors vaig veure que el número de mòbil anotat al dors no em corresponia, però les quatre últimes xifres em van sonar, perquè coincidien amb les de la trucada perduda que havia rebut poca estona abans. No ho entenia. Amb molt de compte, vaig anar treient de dins llibretes i carpetes que contenien partitures i apunts musicals. Aviat vaig comprendre que es tractava d’un equívoc i que aquelles pertinences eren d’algú de sexe masculí. Camises blanques, corbates de seda, algun corbatí, pantalons i jaqueta i, fins i tot, un frac. En un costat, dins d’un estoig, hi havia una batuta. Era clar que tot allò pertanyia a un director d’orquestra.

  Asseguda sobre el llit vaig contemplar la batuta entre les meves mans. No gosava tocar res més, em provocava respecte. En aquell precís moment, va sonar el telèfon. Tornava a ser el mateix número que el de la trucada perduda, i vaig respondre a l’instant.

  ―Sóc Manfred Paul Clavadetscher ―em va dir, i va continuar― és vostè qui ha volat avui de Barcelona a Frankfurt en el vol número 1122?

  ―Sí ―li vaig respondre.

  ― Tinc la seva maleta―. Es va fer un silenci. Llavors vaig afegir:

  ―I jo la seva, doncs.

  ―Quina casualitat! Les maletes deuen ser idèntiques ―em va dir la veu desconeguda.

  ―Perdoni ―li vaig dir―, no m’he presentat. Em dic Muriel Pathauer i Carreras.

  ―Molt de gust ―em va respondre―. Tenim les mateixes inicials.

  Eren tantes les impressions que havia viscut en poques hores, que em costava processar tota la informació. La proposta era que el meu interlocutor agafaria el cotxe i s’arribaria a Mainz ja que com a responsable d’un intercanvi d’estudiants, jo no em podia desplaçar.

  ―Cap problema ―em va dir―. A les vuit hi seré, si li va bé.

  Mentre em parlava, jo pensava en un lloc on poder-nos trobar. Se’m va ocórrer quedar davant la porta del Museu Gutenberg, molt a prop de la catedral.

  ―Perfecte! ―va dir― Doncs fins d’aquí una estona―. I va penjar.

  Faltaven pocs minuts per les set. Llavors vaig sortir de l’habitació una mica atabalada per anar a buscar la meva companya, perquè havíem quedat per sopar a la ciutat a les set. Li vaig explicar l’episodi de la maleta, i va quedar bocabadada. Es pensava que era una de les meves bromes o fantasies. Quan va veure que parlava seriosament, vam baixar a la meva habitació i totes dues vam observar-ne el contingut, per saber més de la persona que en menys d’una hora coneixeríem i que el destí havia propiciat.

  A més de la batuta, quaderns, notes i partitures, vam veure uns mocadors blancs de fil ben planxats amb les inicials M.P.C. que perfectament haurien pogut ser meus. També cridava l’atenció una capseta lacada negra que no vam poder resistir de mirar. A l’obrir-la brillaven uns botons de puny amb una clau de sol gravada sobre l’or. Llavors, vaig pensar en la meva maleta. A part dels meus efectes personals, portava els regals per professors i amics: torrons, pernil ibèric i embotits típics catalans. Va ser un pensament absurd, ja que el més important era que cadascú recuperés les pròpies pertinences. Vam guardar-ho tot amb molta cura i ens vam disposar a sortir en direcció al lloc acordat . La meva companya va insistir en acompanyar-me. A mi em sabia greu, perquè al matí em va comentar que no havia dormit gaire bé a causa dels nervis del viatge. Li vaig agrair el seu oferiment i ens vam dirigir al punt de trobada.

  Uns minuts abans nosaltres hi vam arribar. La puntualitat alemanya o, més ben dit, centreeuropea, és una de les virtuts dels seus habitants. Sonaven les campanes de la catedral, era l’hora, i vaig veure que s’apropava un home alt, molt ben vestit i distingit.

  ―És ell ―vaig dir sobresaltada. Arrossegava la meva maleta, com jo havia fet amb la seva. Tot era com un déjà vu. Aquella història podia ser un episodi interessant, perquè jo sempre he cregut en la vida i la sort dels objectes i em venia a la memòria algun dels fragments literaris de Pere Calders.

  ―Bona tarda ―va dir el cavaller, mirant-nos amb uns ulls blaus penetrants i un rostre vermellós.

  Era tal i com me l’havia imaginat. Una figura harmoniosa i simètrica. Cridava l’atenció el desplaçament elegant de cos i braços. Era com si dirigís l’orquestra en un dels moviments d’una simfonia. Després de presentar-nos, tots dos alhora ens vam intercanviar les maletes. Una altra vegada, però ara de debò.

  Després d’una petita conversa banal, en Manfred ens va preguntar si havíem sopat. Vam respondre que hi volíem anar a les set, però era evident que no ho havíem pogut fer.

  ―Bé ―va dir―, llavors les convido a sopar.

  ―No voldríem prendre-li el seu temps ―vam respondre. Però ell va argumentar que el temps és l’únic que tenim i que mai es perd en ocasions extraordinàries. La meva companya i jo ens vam mirar i amb un gest d’indecisió, vam acceptar. Va comentar que havia vist un lloc molt bonic per anar a sopar tots tres i, evidentment, amb les dues maletes bessones. El local era realment preciós, unes tauletes amb espelmes, a la vora del Rhin, on els vaixells il·luminats donaven unes notes de color i moviment. La conversa va ser distesa i el menjar capriciós, com un pica-pica dels nostres però amb especialitats germàniques acompanyades d’un vi blanc Riesling, de bouquet afruitat, fresc i suau.

  En Manfred va proposar-nos d’anar a un dels assajos una tarda, amb els nostres alumnes a l’Alte Oper de Frankfurt, on ell dirigia l’orquestra. A mi la idea em va fascinar i crec que m’ho va intuir als ulls. Teníem programada una sortida a Frankfurt i vam decidir d'incloure la visita a la sala de concerts. Ell va demostrar satisfacció a l’acceptar-ho. No hi va haver temps de gaire més. Eren dos quarts de deu i el dia havia estat esgotador. Ens vam acomiadar cordialment no sense agrair-li la vesprada. Va agafar el cotxe i, ara sí, amb la seva maleta. Nosaltres vam caminar fins a la nostra residència pels carrers de llambordes mentre comentàvem l’agradable però curiós equívoc.

  L’endemà, després de descansar havíem recuperat forces. Ens vam dirigir cap a l’escola per retrobar-nos amb els alumnes. Tots havien gaudit d’un bon sopar, companyia i habitació, i semblaven molt contents. Quan va arribar la professora de Mainz, li vam explicar l anècdota i va quedar astorada, no s’ho podia creure.

 Vam comentar als alumnes, la possibilitat de poder escoltar  l’assaig de l’Orquestra Simfònica de la Ràdio de Frankfurt a l’ Alte Oper, el dia de la nostra visita a aquella ciutat. Els va fer molta il·lusió, sobretot a la Clara, una noia amb la carrera de piano gairebé acabada al Conservatori Municipal de Música de Barcelona. 

  ―Potser tu també podràs tocar ―li vaig dir mig rient i ella em va mirar corpresa. Era una noia més aviat tímida i sensible que s’havia incorporat al nostre centre feia un parell d’anys. Vaig pensar que aquell esdeveniment li aniria com anell al dit.

  La setmana transcorria molt de pressa. Feia quatre dies que érem a Mainz i l’endemà anàvem a Frankfurt. De bon matí, vam sortir plegats cap a l’estació en tramvia. El tren era a l’andana, ja que iniciava el trajecte. En mitja hora vam arribar al centre de la ciutat de Johann Wolfgang von Goethe, on vam visitar la seva casa natal. Més tard, vam aprofitar per menjar el que dúiem a les nostres motxilles i, després d’haver-nos passejat pel centre històric, vam agafar un autobús que ens va portar a l’Alte Oper. En aquells moments pensava en la batuta que ara veuria a les mans del director. Un responsable ens va acompanyar a la Sala de Concerts. Era impressionant la magnitud de l’edifici del s.XIX, tant pel que fa a l’interior com a l’exterior.

   L’orquestra ja estava assajant. El so vellutat de la corda era indescriptible. De sobte, la mà del director va fer aturar els músics. Vaig mirar la Clara. Tenia gairebé els ulls negats d’emoció i la vaig abraçar prement la seva espatlla contra el meu cos. En Manfred va baixar a la platea i ens va saludar i donar la benvinguda. Vam seure i va començar l’Obertura: Les noces de Fígaro de Wolfgang Amadeus Mozart. Aquell aforament per a dues mil cinc-centes persones ocupat només per una vintena d’ànimes era inquietant i d’un privilegi aclaparador. Quan va acabar l’Obertura, vam aplaudir entusiasmats i en Manfred es va girar fent una lleugera inclinació. Ens va dir que al piano hi faltava la pianista perquè estava convalescent.

  ―Havia de tocar l’Estudi Opus 10 n.3 de Frédéric Chopin ―va afegir.

  ―Nosaltres portem una pianista en el grup ―vaig dir mirant la Clara. Ella, com una estàtua de pedra, no es va moure. Llavors va pronunciar tímidament:

  ―Adoro Chopin.

  El director va baixar una altra vegada a la platea i va agafar la mà de la Clara, com si d’un príncep es tractés. No sé com ho va aconseguir, però la va fer pujar a l’escenari i seure a la banqueta del piano. Va atansar-li delicadament la partitura de l’Estudi corresponent. La Clara, com hipnotitzada, va començar a tocar. Era una peça no molt llarga però preciosa que va interpretar exquisidament, com un àngel. Els músics immòbils, el director també, nosaltres ni respiràvem. Quan va sonar l’última nota, el silenci el va trencar un ¡bravo! i tot seguit el colpeig dels arquets contra els faristols. El director va exclamar:

  ―Realment extraordinari. Sàpiga que si la pianista segueix malalta, la demanarem a vostè.

  La Clara va mig somriure dolçament i va baixar de l’escenari. Els seus companys, es van aixecar oferint-li un clamorós aplaudiment. Va ser una sorpresa per a tots. Aquella noia tímida i discreta, que sublim es mostrava davant el teclat!

 Els alumnes van entregar al director una fotografia signada de tot el grup en agraïment. Un altre dia ple d’emocions. Jo em vaig acostar a en Manfred i li vaig dir:

  ―Has fet feliç a aquesta noia donant-li confiança i qui sap si li has obert  la porta del seu futur.

 ―Quan acabi la carrera, m’agradaria poder tornar-la a escoltar -va dir ell.

  Després, li vaig donar un paquet embolicat amb un llaç i amb una targeta meva que deia: Gràcies per haver estat el protagonista de la meva maleta bessona. I li vaig comentar: 

―Això anava a dins el meu equipatge. Ja deus saber de què es tracta.

Gairebé emocionats, tots dos ens vam agafar les mans i ens vam abraçar.

DIE DINOSAURIERKLASSE HABEN GELERNT WIE MAN IN DER STEINZEIT WOHNTE

Wir wissen jetzt, dass die Menschen in der Steinzeit in Höhlen und Hütten gewohnt haben. 

In Gruppen haben wir selber Höhlen und Hütten hergestellt. 

Hier könnt ihr es sehen!!!